Sempre m'he preguntat per la volença de la majoria de pintors mallorquins contemporanis, per l'abstracció i el conceptualisme. Salvant algunes excepcions -curiosament alguns dels més coneguts i valorats d'entre tots ells-, els meus contemporanis han optat per l'abstracció. Certament, perque es doni aquest afecte tan generalitzat hi ha d'haver diferents causes.

La primera que se m'ocorre és Antoni Gelabert i el seu ús de la paleta, aquests traços geomètrics dels seus paisatges. Tenint en compte que alguns quadres de Gelabert són els millors quadres mallorquins de tots els temps, és lògic que aquest llindar obrís als pintors locals la via del paisatge intel•lectualitzat. La segona causa és la presencia de Joan Miró a l'illa com una veritable institució avanguardista i heterodoxa a la Mallorca dels plans de desenvolupament. La pintura de Miró -contemplada com quelcom molt proper- i, sobretot, la seva vida entre nosaltres possibilitaren l'apropament a artistes com Motherwell o Calder i una connexió amb Maeght, via Sala Pelaires, que no hauria existit si Joan Miró no hagués viscut a l'illa.

La tercera causa és el rebuig dels meus contemporanis envers la pintura "escapista" de paisatges i marines, a la qual tan habituats ens tingueren els pintórs en l'epoca de l'autocracia franquista.

En aquesta mateixa epoca -la dels pintors paisatgistes que es confonien en el desordre crític d'un ordre imposat- un s'haura de fixar en altres vistes per abstreure's i al mateix temps indagar en l'abstracte. Les lents de Spinoza contribuíren a la filosofia, i jo recordo una estufa de llenya les comportes davanteres de la qual -aquelles per on s'extreia la cendra- tenien unes petites fines tres fetes de cristalls de mica.

A través d'aquestes fines tres hom descobria la descomposició de la llum que produla el foc i també la lenta descomposició -com si fossin elements organics- d'aquells cristalls com lamines de cel•lofana petrificada. En aquesta estufa, -que era al despatx del meu avi matern- vaig donar els meus primers passos en el coneixement de certa plastica abstracta -més enlla de Malewitch o Kandinsky- i en els efectes visuals d'aquesta estufa vaig pensar quan vaig veure per primera vegada algunes pintures de Concha Sampol.

Vaig pensar en la transparencia jaspiada de la mica, en els fragments geometrics de la llum ataronjada, en la misteriosa geologia del foc. I a poc a poc vaig anar endinsant-me en un mar de glaç amb blocs glaçats com vaixells que xoquen entre si i les esquerdes que es formen són rius de cristall, i en els vaixells blancs veiem vetes de colors terra i minerals que resplendeixen al fons.

En les últimes pintures de Concha Sampol aquest paisatge que abans estava amagat sota el glaç és el veritable paisatge. Hi ha quelcom italia -quasi pompeia- en els colors d'aquests quadres més recents. Com si darrere l'estudi d'aquestes glaceres hagués aparegut una civilització que el foc ha arrasat amb el temps; que ens ha deixat el més essencial: la memoria del color. I en el centre, de vegades, un requadre negre com una fisura en aquesta memoria, com una absencia. Entre tinieblas és el títol d'un dels seus quadres. 1 la terra o l'aigua són les paraules d'altres: Toscana, Ferro, Agua, L'Orangerie, Azul marino...  En aquesta memoria del color neix una altra possibilitat de l'abstracció mallorquina de Concha Sampol. Concha se'n va de l'illa i torna, i quan torna ja es ta marxant, d'igual manera que quan se'n va torna. Aixo és una característica tan insular com el desig d'ésser on no s'és. Pero si en els primers quadres que vaig veure de la pintora s'hi amagava un fatalisme marítim, ara és la veu de la terra la que ens parla a través seu. Aquesta terra que, en enlairar-nos ens ofereix un trencaclosques d'horts, -els del Pla de Sant Jordi- que abans foren pantans i els dessecaren. En aquests horts quarters que tan bé es veuen des de l'avió que fuig, hi ha la darrera causa d'aquesta volenc;a mallorquina per l'abstracció i el conceptualisme. La seva memoria del color fragmentada, com fragments són els records de la nostra vida que es van perdent pel camí.

Palma de Mallorca, enero 2004