Concha Sampol és natural d'una illa, Mallorca, i no és del tot sobrer recordar-ho, ni que sigui pel fet que un cert determinisme geografic ha implicat tradicionalment una asincronia entre els corrents de l'art a Europa i a l'illa. Els moments de plenitud compartida han estat escassos i gloriosos. Així, podríem dir que el gótic ha donat caracter i estil a la cultura illenca, en dialeg permanent amb l'exterior. Mallorca és, sobretot, gótica, almenys ho és en els seus monuments més celebrats, en la seva pintura, sense que aquesta hegemonia exclogui cap de les altres maneres d'imaginar el present i l’eternitat, el quotidia i el sublim. En tot cas, l’asincronia just ara al•ludida ens parla d'una historia subsidiaria, d'un destí llastat per la intermiténcia d'encontres i desencontres.

El retard fixava l’illa a la seva condició periférica: una illa que va ser definida pel viatger i diplomàtic francés André Grasset de Saint-Sauveur, just a principis del XIX, com "una terra allunyada de remeis". Aquesta Ilunyania es manifestava també en la practica de I'art. Si bé es va reduir en alguns moments per influencia de pintors externs que feien campanyes a l'illa (al tomb del XIX al xx, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir i Degouve de Nuncques; o, un parell de decennis després, Anglada Camarasa i els seus apostols), una certa inercia acabava per imposar un art repetitiu, rutinari, per afalagar unes elits socials sovint ortes del que, a manca d'un terme més precís, en dirlem élan.

Sense desmereixer gens els tempteigs més o menys va luosos d'alguns artistes, sobretot a les darreries deis 50 i principis deis 60 del segle passat –recordi’s la meritoria presencia del grup Tago en el panorama illenc, l'aventura cosmopolitzant de Juli Ramis, la presencia de molts artistes estrangers, emissaris de distintes formes de contemporaneitat-, el desalllament no es va produir fins a I'eclosió en la vida cultural mallorquina d'una fornada d'artistes que, per dir-ho d'alguna manera, incorporen I'art als corrents predominants a occident. Mateu Bauça, Joan Bennassar, Ramon Canet o Tomeu Ventayol, entre d'altres, són part d'aquesta fornada d'artistes, formats a Barcelona i en contacte, per tant, amb l'art de Tàpies i Dau al Set, i també amb la dita nova figuració deis Artigau, Gerard Sala, Llimós, Arranz Bravo, Bertolozzi...

La importancia d'aquesta fornada d'artistes mallorquins, nascuts entorn del 1950, en la renovació artística illenca encara no ha estat ben ponderada, tot i que ja no se'n pot negar la transcendencia.

S'ha de justificar immediatament aquest breu apunt d'história local: Concha Sampol fa part d'aquesta generació, que ha estat decisiva, precisament, en la tasca de treure l’adjectiu de I'expressió história local. Alló que distingiria la seva trajectória vital de les deis altres artistes esmentats és la major durada de la seva residencia a Barcelona, fins a establir-se a Mallorca a mitjans de l'actual decenni.

Ja en la seva maduresa, els integrants d'aquesta generació exemplifiquen la riquesa, la multiplicitat de camins en que l'art contemporani abasta els territoris conquerits, com un gran riu que, per regar una més ampla extensió de terra, no es resigna a avançar per un sol corrent, i s'obre en molts d'itineraris, cadascun amb el seu propi tempo. Com és natural, tots aquests artistes han passat per l'abstracció expressionista, han visitat en algun moment I'univers del conceptual, s'han amarat de les avantguardes históriques; i tots ells varen rebre una formació academica sólida. Pertanyen, per tant, a aquella história de l'art en que, com diu Robert Hughes, l'artista es vi nculava per mitja del dibuix amb les primeres expressions artístiques de l'home. (L'ensenyament evolucionaria més endavant vers una deixadesa intolerable, presentada desvergonyidament com una manera d'estimular en llibertat les potencialitats artlstiques de tots els contribuents del planeta.)

La pertinença de Concha Sampol a aquesta generació es revela a primer cop d'ull en la saviesa de la seva pintura. Pot ser savia, una pintura? Si, en el sentit que ens parla amb autoritat d'alló que ens vol parlar, sap que ens vol dir i com dir-ho. En cap moment la pintura de Concha Sampol no us sorprendra amb un gest d'impotencia, amb el rastre d'una mancança. Ian Pears, a El retrato (edició espanyola: Seix Barral) introdueix en la formació de l'artista un punt de vista moral: si l'artista no sap fer el que voldria fer, acabara creient que alió que sap fer és el que realment vol fer.

De Concha Sampol, alló que primer vessaran les seves obres en la nostra percepció és la certesa que s'ha fet pintora per poder-se desenvolupar com a artista, i que aquest aprenentatge ininterromput -l'experimentació constant és el millor aprenentatge- li permet canalitzar la seva profunda energia, també la delicadesa: sense solució de continuïtat, perque el seu art és un magma que tot ho integra, des de l’esbós tremul del llapis fins a les superfícies de llenç de taula endurides per uns tractaments amb tota casta de materials i pigments: formant, de vegades, una geologia lírica immemorial, com si l'artista afegís un tel translúcid a la successió d'estrats per deixar-hi la seva mirada particular, una mirada del seu temps.

La seva obra no amaga una clara vocació muralista, una tendencia irrefrenable d'expansió en l'espai, que conviu i es complementa amb peces intimistes, on la pintora deixa al seu pas l'aroma de la tendresa i els colors de la memoria.

Concha Sampol ha anat construint un món marcat pel difícil equilibri entre la riquesa del discurs i l'austeritat de l'execució. Ha assolit aquest estat de plenitud propi de qui ha vençut les temptacions de l'originalitat com a valor exempt. Una simbiosi d'inquietud i serenor l'allunya de qualsevol forma de desviament cap a l'absurda idea de l'exit. Treballa tot escoltant-se ella mateixa: les idees, les sensacions, les remors que la vida diposita en tota la seva persona, s'hi sedimenten i esdevenen la materia primera de la pintura. Així, és de la vida, que ens parla, deis paranys de l'ordre establert i de com cadascú en pot revocar la geometria; de la força humana per cartografiar el propi destí, tant com per obrir recers deis quals podríem dir, amb Baudelaire,

"la tout n'est qu'ordre et beauté,
calme, luxe et volupté",

recers on floreix la joia de viure, adesiara amb els colors de la nostalgia.