C- Faré quadres de paraules amb pensaments diluïts entre les lletres per poder dir algunes de les fruïcions que em produeixen els quadres de Concha Sampol, exposats a Espai d’Art Miquela Nicolau a Felanitx, aquest abril de 2008. Els aforismes són símptomes d’arteriosclerosi mental, deia l’amic Vladimir Nabokov en una de les seves Strong Opinions i això sempre m’ha fet donar voltes i revolts per caçar una idea vertadera. Per això en els meus revolts, en les meves pèrdues hi trobareu algunes de les vibracions sensitives que la pintura de C. S. m’ha despert. I no és poca cosa que un cos humà tremoli amb les energies visuals —i tàctils— que aquestes obres desprenen.

O- No és vera que la terra sia marronosa o vermellosa o blanquinosa o grisosa; no és ver que el cel sia blavós, lletós, negrós, alademoscós, vinós; no és ver que el mar sia marinós, blauetós, algós, caprojós, negranitós. Cal deixar-se impregnar per les coloracions dels pigments escampats amb mà sensual per C. S. per començar a saber que l’ull ha d’aprendre a pintar el món d’altres formes noves. L’espai del quadre esdevé zona de meditació en aquest sentit d’esforç i aprenentage cap al pler que han descrit els poetes pintors orientals del XVII i el XVIII. El significant sense significat podria ser una altra grafia per dir la perfecció dels sismogrames volcànics, tan geomètricament justs com l’exactesa d’un raonament matemàtic, que són esqueixats per les envestides dels pigments incandescents que volen expressar.

N- Els quadres només obren l’ordre de la bellesa a la mirada que sap penetrar-los. En una primera escanejada només es veu l’embolcall aparent d’una estructura que cal repassar molt a poc a poc, amb la calma dels contempladors. La geometria acurada que ha dibuixat la pintora pot ser un parany. Ho és. Qui vulgui endinsar-se en les navegacions aventureres per les teles de C. S., cal que sàpiga de tactes i contactes i de l’ofici intel•ligent de les mans que han fet aquelles capes i capes de pintures (hi ha quadres que pesen tants de quilos que podrien ser escultures), i pols de marbre i de làtex i de carborúndum i de collages i de rapinyades i d’estiregassades i d’incisions i de pèrdues (tot queda  dit en la delicadesa, de vegades abrupta, dels no resos), en una recerca contínua d’una major significació (o de la seva absència). Aquí ja s’obren les escletxes que em permeten pouar els detalls dels quadres cap a experiències sensorials desconegudes.

C- Reenquadra el món, el seu món, perquè és una recercadora de l’ordre: caminal de la raó cap a la bellesa. Emperò ella sap que només si deixa a lloure les seves zones fosques, les seves falles interiors, els seus fondals propis, les seves tempestes, els seus abismes i els seus naufragis (per donar alguns noms al pathos interior), trobarà els colors on nien les veritats que ens poden ajudar a viure. És en aquesta ambivalència que l’obra es fa, es presenta en tot el seu esplendor per dir-se: la quadrícula d’una geometria molt aparent que cartografia el seu món és travessada de gestos trencadors (des del frottage a les incisions, des d’una creu tapienca a un quadrat malevitxià des d’un blauet gelabertià a unes paral•leles i verticals cullyanes). I és en aquesta tensió de contraris on l’obra se’ns obre d’ampit en ample.

H- Ara, època de crisi mundial i sequera cultural, els subjectes (sí, els humans robotitzats per les tècniques més sofisticades del capital, les religions i d’altres sectes mortíferes) cerquen en l’art i en la literatura (per indicar dues formes culturals de tots els temps) una tatxa que crema a l’alçada de les seves angoixes i de les seves pors. I que, amb les eines, les tècniques i els procediments específics de l’una i de l’altra, els diguin coses que no es poden saber altrament. Basta mirar les pintures d’Altamira o de Lascaux i els textos del xinesos i dels sumeris per entendre-ho de cop. La pintura de C. S. es troba dins aquestes recerques fondes en què a través d’unes teles i unes matèries del món i, sobretot, amb molta de tecné creadora, es fa una sopa primigènia inventada a posta: un alfabet inventat. La pintora ens desplega en les seves obres (ben diverses i diferents) tot un espai de contemplació que ens interroga i ens acompanya. Com quan miram un paisatge. Sí, C. S. pinta paisatges de l’ànima.

A- Quants de caminois sensorials s’han obert després de veure els quadres de C. S.? Quines finestres d’horror s’han tancat després de passejar-me entre aquest jardí de visions que entapissen el sentir amb les coloracions del pensament? És en la fosca dels gestos, tan continguts i tan lliures, que s’amaguen, o entre les geometries puríssimes, on trob els desllorigadors de la ferida? C. S. ofereix uns mapes on perdre’ns, unes orientacions cap a sortides impossibles, una constel•lació d’escletxes en què cal trobar el focus exacte perquè brolli el prodigi.


Telloc, 18 de març de 2008